Feeds:
Entradas
Comentarios

LA BARCA

La barca sura
sobre el subconscient de la mar.
L’horitzó és de mar i cel.
La mar enraona onada rera onada
amb la barca,
li canta cançons i somnis del cel.
La barca plora sola,
es creu perduda.
La immensitat per sota,
la immensitat amunt.
Renega del seu camí,
l’horitzó s’allunya indefinidament.
Però no sap que quan s’enfonsi,
al fons del mar,
es trobarà amb el descobriment
que el subconscient amaga el cel.

Anuncios

REVELACIÓN OSCURA

La delgadez de tus temblores,
aquellos que destripan tu serenidad,
auyentan los lobos de la ventana,
y acechan los lapsos desérticos
de la vida ensimismada.
Son miedos y no son miedos.
Es la ansiedad del puente estrecho.
Las luces marcan el camino
sin aventura de las horas anunciadas.
Ser en tránsito o transitar el ser,
revelación oscura del prójimo.

ESA LUZ ANÓNIMA

Esa luz anónima
que desprenden algunas personas,
inconscientemente.
No saben ser de otra manera.
Uno se siente tratado con honradez,
apreciado y respetado.
Un mar de mundos para compartir.
No retuercen la bondad,
un ángel los rozó
con su aliento
y su alma se transformó
en lagunas para navegar.
Ayer te vi y supe
que eras uno de ellos.
Déu vos guard.

ASÍ NO

Callejones sepultados de ceniza
rescatados del arcén del trayecto.
Posibilidades arrancadas
del sueño de supuestos infiernos.
Negras avenidas desveladas
en los mapas invisibles.
Fue o no fue?
El señuelo no es como es.
Recuerdos de puñetazos desgastados.
Sí, pero no así.
Así no.

JOS

Aquells jos desapareguts en el camí
que son les nostres matrioixques,
que com una família,
esdevenen els nostres companys de viatge.

Els més grans acullen al seu interior
un jo més jove.
És un jove que estimarem o odiarem,
però de ben segur
que és la nostra entranya,
i no podrem arrencar-la.

Amb esforç, el jove, podrà transmutar-se,
i engreixar la seva personalitat
en algú més savi.

Qui som?
Som qui hem estat.
Les matrioixques desplegades.

ASFÍXIA

L’esquerda silenciada,
quan les hores s’amunteguen
sense respir.
Quan no apareix el sentit,
i les parpelles baixen la persiana.
Quan no saber el que ens falta
crea una paràlisi alienant,
llavors, mentre els dies
i els demàs implossionen,
llavors, l’ànima es desperta,
i un raig d’esperança mostra
el camí per retrobar allò secret
que només podia veure el cor
i que ens estava asfixiant.

VIVÍEM

Vivíem en un món perfecte,
excepte en que ens era regalat
i no érem savis.
Érem ingenus i no coneixíem el mal.
A la terra és inevitable conèixer el mal.
El fet, el rebut i les múltiples
formes de patiment.
És un món imperfecte
d’equivocacions, confusions
i estupideses.
Ens guanyarem un dia
tornar al paradís complerts
com a savis.
Déu ho vulgui.

A %d blogueros les gusta esto: