Ja sé que l’obaga és fosca,
que les sabates s’enganxen
a l’asfalt sofocant de la vida,
que demà pots ficar la bola negra
dins el forat del billar.
Però avui vui somiar.
Vui saber que sento quan
vui el que més vui,
sense límits,
sense cap mesura.
Allò que ni he gosat a imaginar.
Potser així em coneixeré de debò.
No seré un soldat conformista,
ni un mort vivent.
Ítaca no és una utopia,
és una necessitat.